Hace ya tiempo que escribí algo acerca de uno de los más grandes poetas catalanes de finales del Siglo XIX y principios del XX, Joan Maragall. En este caso, os dejo colgado un fragmento de sus conocidos “Escrits en Prosa”, que datan del año 1905. Cuando tenga algo más de tiempo lo traduciré al castellano para que pueda abarcar a muchísima más gente… de momento aqui lo cuelgo. Disfrutadlo.

“Més, oblidats sovint de la divinitat del mon, i per aparent necessitats de lo contingent; menyspreem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nostaltres, i parlem interminablemente sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i les nostres paraules s’escorren insignificants i fatigoses, com planta que es dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que porta inexpressades en el seu si.

I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes ¿Quan serà que entrareu profonament en les vostres ànimes per tal de no sentir altra cosa que el ritme diví d’elles al vibrar en l’amor de les coses de la terra? ¿Quan sera que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l’encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns màgics prodigiosos.”