Hace ya tiempo que escribí algo acerca de uno de los más grandes poetas catalanes de finales del Siglo XIX y principios del XX, Joan Maragall. En este caso, os dejo colgado un fragmento de sus conocidos “Escrits en Prosa”, que datan del año 1905. Cuando tenga algo más de tiempo lo traduciré al castellano para que pueda abarcar a muchísima más gente… de momento aqui lo cuelgo. Disfrutadlo.

“Més, oblidats sovint de la divinitat del mon, i per aparent necessitats de lo contingent; menyspreem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nostaltres, i parlem interminablemente sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i les nostres paraules s’escorren insignificants i fatigoses, com planta que es dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que porta inexpressades en el seu si.

I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes ¿Quan serà que entrareu profonament en les vostres ànimes per tal de no sentir altra cosa que el ritme diví d’elles al vibrar en l’amor de les coses de la terra? ¿Quan sera que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l’encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns màgics prodigiosos.”

Una altra… (ya que os gusta…)

Tan fonda, amiga meva, tan estranya,
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya,
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alè en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria,
ans com l’amant que només pensa en l’amor,
he refet en una obra transitòria,
la teva imatge amb afanyós rigor,
damunt el marbre dolç de la memòria,
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta,
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix nok em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

Sempre he dit que no volia penjar coses aqui que n’estiguessin relacionades amb la meva vida personal però… potser ara sigui el moment. Llegeu-ne.

 

Si en saps el pler no estalviïs el bes,

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després,

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

més com vianant a la font regalada.

Deixa’t besar -sacrifici fervent-,

com més roent, més fidel la besada.

¿Qué hauries fet si mories abans,

sense altre fruit, que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta-.

Quan besis, beu, curi el beire el temor,

Besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar, i si et quedava enyor,

Besa de nou, que la vida és comptada. 

A continuación os ofrezco la poesía íntegra titulada “El Fí de Serrallonga”, un poema trágico basado en la extrema unción, previa ejecución, de Joan Sala i Serrallonga; un bandolero catalán del siglo XVI, de gran admiración popular. Homenajeado en éste caso por el célebre poeta, Joan Maragall.

El texto en sí está en catalán del Siglo XIX, aunque he adaptado algunas formas léxicas para que sea más fácil de leer con el léxico actual aunque, conservando el color, el tono, y las sílabas originales en todos los versos del texto.

 Disfrutadlo.

  • - Pare, absoleu-me: sóc cansat de viure.
  • - T’escomet a bona hora el cansament.

La teva vida s’ha acabat i ets lliure,

D’anar-te’n al respòs eternalment,

Mes, abans d’adormir-te i reposar-te,

Cal que et recordis dels teus grans pecats:

Tots aquells que jo puga perdonar-te,

També de Déu seran-te perdonats.

  • - El primer pecat meu és l’orgull, pare:

Jo sóc aquell que he tingut un rei al cos;

Mai he pogut sofrir que algú em manare:

Fer la llei a tot déu era el meu goig.

Per això he tingut tant odi al rei d’Espanya,

I li he fet la guerra jo tot sol.

Ell la terra ens ha omplert de gent estranya,

I manar-nos-ho tot és lo que vol.

Doncs, jo li he dit: <<No em plau!>> I, via fora!

He anat pel món com m’ha vingut a pler,

He fet lo que he volgut, lliure a tothora,

I no he obeït llei, ni rei, ni res,

I, tant se val!, és una bella cosa,

Fer tremolar tothom i estar segur!

Cap respecte en ma vida m’ha fet nosa,

Mai he baixat la testa per ningú…

  • - Mes, ara…

                         -      Mes, ara que ja sé que compareixo

en presència de Déu omnipotent…

  • - Te’n penedeixes?

       -       Sí, me’n penedeixo.

  • - Doncs, sia’t perdonat.

       -       Amén, amén…

—–

  • - Quin altre pecat tens?

          -         La ira, pare.

                Quan m’encenc no tinc fre ni aturador,

                Me giro contra el món, Déu i sa Mare,

                I tot voldria dur-ho a destrucció,

                Pare, he estat cruel: moltes vegades,

                M’he delitat veient rajar la sang;

                He vist alçar-se a mi mans ajuntades,

I segar-se genolls caient al fang.

I jo me n’he rigut, perquè em plaïa,

I, podent perdonar, no he perdonat…

És una cosa dolça i fa alegria,

Veure un’nemic als peus ben manillat!

I fer mal! I fer mal! Allò era viure:

Destruir sols per gust i per voler;

Sentir plorar a tothom i poder riure…

Ser com rei de dolor… És boll, a fer!

  • - Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;

Això és un mal esperit que tens al cos:

Encara en parles amb la vista encesa

En for d’infern!…

       -       No, no!… ja ve el repòs…

  • - Doncs, ara que ja sé que compareixo

en presència de Déu omnipotent…

  • - Te’n penedeixes?

       -       Sí, me’n penedeixo.

  • - Doncs, sia’t perdonat.

       -       Amén, amén…

—–

  • - També he tingut enveja i mala bava,

Per corrompre la glòria dels demés:

Allí on jo he conegut que no arribava.

No he volgut que cap altre hi arribés.

D’aquell que em feia ombra o bé respecte,

M’he gaudit fent-ne córrer males veus,

I, tot fingint-li acatament i afecte,

Li anava segant l’herba sota els peus.

De lo que no he entès n’he dit mentida,

Dels fets més grans que els meus, n’he dit rampells,

He volgut sols un pes, sols una mida:

La meva: els que en passaven, pobres d’ells!

Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga,

Tothom en un mesquí i humil estol,

I al damunt en Joan Sala i Serrallonga,

Sent més que tot i governant tot sol.

  • - Mes, ara…

                         -      Mes, ara que ja sé que compareixo

en presència de Déu omnipotent…

  • - Te’n penedeixes?

       -       Sí, me’n penedeixo.

  • - Doncs, sia’t perdonat.

       -       Amén, amén…

—–

  • - He estat avar: mai he tingut de sobra,

Sempre he anat per més al camí ral;

Per molt que posseís, em sentia pobre,

I amb la por d’anar a raure a l’hospital.

Ai! La cobdícia no em deixava viure,

Era roí pels altres i per mi;

Per un parell de bous, per una lliura,

Hauria fet deu hores de camí.

Veure els diners apilats em consolava,

Mes fruir no podia’n altrament,

Que pensant a quants altres els mancava,

Allò que era per mi un bon passament.

<<Això és ben meu -pensava-; això no falla;

Els altres, si misèria o fam vingués,

Que es pengin!>>  I, llavors, ni una malla,

Hauria dat a un pobre que passés.

  • - Mes, ara…

                         -      Mes, ara que ja sé que compareixo

en presència de Déu omnipotent…

  • - Te’n penedeixes?

       -       Sí, me’n penedeixo.

  • - Doncs, sia’t perdonat.

       -       Amén, amén…

—–

  • - La peresa, la gola i la luxúria,

Ben cert que foren mos pecats més xics;

Però algun cop m’ha plagut deixar la fúria,

Dels combats, lluny d’amics i d’enemics.

Me’n anava a fer cap a la masia,

Oblidada en el fons d’alguna vall,

I m’entaulava en bona companyia.

Menyspreant tota lluita i tot treball.

Llavors jo me’n reia de la guerra,

I dels meus que es batien, capsigranys!

I tant se me’n donava que la terra,

La manessin els propis o els estranys.

Ben menjat, ben begut, plavia’m jeure,

A bona ombra per fer la migdiada,

Cantant cançons d’amor que fan distreure,

O escoltant els ocells en la brancada.

Si llavors passava alguna mossa,

Revinguda de cos, jo la cridava,

Ella venia a mi, la deshonrava,

I encara se’n tenia per ditxosa.

  • - I goses riure?

                      -       Era cosa bona…

  • - Mes no ho és pas a l’hora de la mort.
  • - Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:

Mai havia trobat millor conhort.

  • - Mes, ara…

                         -      Mes, ara que ja sé que compareixo

en presència de Déu omnipotent…

  • - Te’n penedeixes?

       -       Sí, me’n penedeixo.

  • - Doncs, sia’t perdonat.

       -       Amén, amén…

—–

  • - I el tracte amb Na Joana no és injúria

Que clama també a Déu Nostre Senyor?

Acusa’t!

       -       Pare no: no fou luxúria

                Sinó una veritable estimació.

 És cert que jo en ses carns moltes vegades,

Hi he enterrat tant de força i de voler!

Mes eren llaç d’amor ses abraçades,

I coronat de seny son front serè.

La Joana m’ha estat reina i esclava,

Molts cops ella pensava per tots dos;

Quan jo estava adormit, ella vetllava;

Ella m’ha fet valent i poderós.

M’ha ajudat amb l’esguard, amb la paraula;

Si ha caigut, amb la força del seu braç;

Cada migdia m’ha llescat pa a la taula,

I cada vespre m’ha alegrat el jaç.

En paga, jo li he estat amat sol·lícit…

D’això també me n’haig de penedir?

  • - Fou un amor desordenat i illícit!
  • - Doncs… tant se val!… me’n penedeixo, sí!
  • - Tens algun pecat més dins teu?

 -       No, pare.

  • - De tots els que m’has dit i els que has comès

Contrit demanes perdó a Déu?

-       Sí, pare.

  • - I et sap reu de tot cor d’haver-lo ofès?
  • - Sí.
  • - Doncs en nombre Déu omnipotent,

Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén.

Casa Batlló per dins

Si existe un exponente de la arquitectura contemporánea, si existe un zénit en el ámbito de la vanguardia arquitectónica y el modernismo catalán, si realmente hay alguien que merece ser nombrado por romper con todo y hacer de su estilo una forma de vida, ese es Antoni Gaudí.

Tarraconense de nacimiento, nació en Reus un 25 de junio de 1852, estudio Arquitectura en la Escuela Llotja y en la Escuela técnica Superior de Arquitectura de Barcelona, en la cual se licenció en 1878. En ésta etapa Gaudí trabajó como delineante para costearse sus estudios para varios arquitectos entre los que destacan Joan Martorell, Josep Fontseré o Leandre Serrallach. Eusebi Güell, se fijó en las dotes de Gaudí durante la Exposición Universal de París de 1878, donde el maestro Gaudí expuso una vitrina para una fábrica de guantes, y quiso contactar con él para realizarle encargos. En 1883, se encargó de continuar el proyecto del Templo Expiatorio de la Sagrada Família (una idea original del librero barcelonés Josep María Bocabella, quien le encargó el proyecto primeramente a Francisco de Paula Villar i Lozano, el cual renunció a tal proyecto por desavenencias con Josep Martorell –asesor arquitectónico de Bocabella- y le entregó el proyecto a un joven recién licenciado llamado Antoni Gaudí), el cual modificó por completo y creo uno nuevo, haciéndolo completamente suyo y que, a partir de 1910, se va a dedicar en exclusiva a él hasta la fecha de su muerte. También en ese mismo año, se encargo del proyecto de El Capricho (Villa Quijano), en la localidad cántabra de comillas, una obra dirigida por el arquitecto Cascante Colom. Entre los años 1885 y 1889, Antoni Gaudí estuvo inmerso en las obras del Palau Güell (Carrer Nou de la Rambla, s/n – Barcelona), una obra encargada por Eusebi Güell -y la cual, fue declarada Patrimonio de la Humanidad en 1984-. En 1889, se hizo cargo del proyecto de la Casa Vincens i Montaner (Carrer de Carolines, 24 – Barcelona) en una fachada basada únicamente en la cerámica. En el 1900 diseñó la Casa Calvet (Carrer de Casp, 48 – Barcelona), un edificio de balcones acristalados. Entre 1900 y 1914 (fecha de fin de construcción) diseñó y construyó el Parc Güell, una maravilla mundana situada cerca del Tibidabo, en la vertiente que mira al mediterráneo de la capital catalana, junto al Turó del Carmel. Sin duda una de las mayores obras de Gaudí, la cual, está en perfecta armonía con la naturaleza y que emula las ciudades-jardín inglesas. También fue declarado en 1984 Patrimonio de la Humanidad. Entre 1905 y 1907 construyó la mítica Casa Batlló (Passeig de Gràcia, 43 – Barcelona), otro máximo exponente Gaudiano en pleno corazón de Barcelona. Entre los años 1906 y 1910 proyectó y construyó la Casa Milá, también conocida como “La Pedrera” (Passeig de Gràcia, 92 – Barcelona), hecha por encargo de Roser Segimon y Pere Milá y que, en la actualidad es propiedad de la entidad bancaria Caixa Catalunya. Al igual que muchas de sus obras, también fue declarada Patrimonio de la Humanidad en 1984. (Murió a los 74 años de edad, el 10 de Junio de 1926, al ser arrollado por un tranvía en la barcelonesa Plaza de Tetuán, un 7 de Junio de 1926.

La obra de Gaudí es reconocible a primera vista en la mayoría de las ocasiones (otras, como por ejemplo la Casa Calvet, es algo más dificultosa de discernir en el estilo por las complicaciones que tuvo Gaudí de equilibrar las fachadas con los edificios colindantes), con influencias de la arquitectura asiática, continuas evasivas a los ángulos rectos y su proyección por las elípticas.

Como frases, me quedo en especial con dos. La primera de ellas, de Elíes Rogent, director de la Escuela Superior de Arquitectura de Barcelona y profesor de Antoni Gaudí:

“Hem donat el títol a un boig o a un geni. El temps ho dirá”.

Y la segunda y, una frase que perdurará por siempre, del maestro de Reus:

“L’Originalitat consisteix en retornar à l’origen”.
Irrepetible.

Fueron exactamente doce días, doce, los que compartí de existencia con una de las personas que más han influenciado creativamente y más me han enriquecido, a lo largo de toda mi vida. Joan Miró.

Excéntrico y centrado ¿Cómo alguien tan sumamente influyente en el mundo del arte contemporáneo puede albergar semejante paradoja?Sólo Joan Miró podría hacerlo, poniendo en tela de juicio la lingüística acerca de dos palabras tan lejanas pero tan confluyentes cuando se refieren a su persona.Excéntrico. Por la inverosimilitud con la que creaba sus obras, por la manera en la que era capaz de reflejar el subconsciente de los sueños –de la que tanto hipotetizó Freud–, por el amor a su tierra, a su país, por el retorno a la infancia.Centrado. Por la serenidad y la dulzura de sus trazos, por la belleza de sus contrastes de color, por su deseo de romper con las tradiciones de los medios artísticos, por su firmeza a hacerlo diferente.

Nacido en Barcelona un 20 de Abril de 1893, se va a graduar en 1910 en la escuela superior de Bellas Artes de Barcelona (la Llotja) de la mano del pintor y dramaturgo, Modest Urgell, y del dibujante Josep Pascó. Comenzó también a interesarse por la poesía y vanguardia de los estilos de vida francés y catalán, tales como las obras de Pierre Reverdy y Albert Birot. Aunque fue en 1918 donde, movido por la explosión fauvista y cubista del momento, expone su primera obra en solitario en las Galeríes Dalmau de Barcelona. En 1920 viajó a Paris a su primera exposición en Francia de mano de Josep Dalmau y visitó a Pablo Picasso. En París vivió unos años de pleno enriquecimiento creativo-intelectual, donde incluso llegó a conocer a Ernest Hemingway. En 1930 realiza su primera exposición individual de pintura y collage en los Estados Unidos, en la Valentine Gallery de Nueva York. Pero fue en 1933, de la mano de Joan Prats i Josep Lluís Sert, cuando va a decidir volver a Barcelona para trabajar en el telón, vestuario y ballet del Ballet Ruso de Montecarlo. Retornó a París y trabajó con Pierre Matisse y Roger Lacourière hasta 1942, cuando definitivamente va a volver a Barcelona y va a comenzar toda una etapa ceramista junto con Josep Llorens Artigas. En el 1949 comienza a frecuentar París para trabajar en la litografía con Mourlot y, en 1950, trabaja con los trabajos de Harkness Commons de la Universidad de Harvard encargada por Walter Gropius. En 1956 se traslada a Palma de Mallorca y recibe el Guggenheim International Award por la inauguración de los murales de la Unesco de París, dos años más tarde. En 1966, tras una década de éxitos monumentales de la mano y en conmemoración a los maestros Artigas y Sert, viajó a Japón por primera vez donde conoció al poeta Shuzo Takiguchi, autor de su primera monografía. Es en 1972 cuando queda legalmente constituida la Fundación que lleva su nombre, como centro de estudios de arte contemporáneo y en 1975 se abre al público. En 1979 es nombrado doctor Honoris Causa por la Universidad de Barcelona y un año más tarde, el Rey Juan Carlos I le otorga la medalla de Oro a las Bellas Artes.

Nos abandonó en Palma de Mallorca, un 25 de diciembre de 1983. Aunque debe ser que, su esencia cruzó el mediterráneo y voló hasta mi corazón aquel día, al de un niño de tan sólo días, y en el que hizo brotar una vertiente mironiana, la cual os intenta explicar.
Podría explayarme acerca de Miró durante bastantes horas, pero creo conveniente únicamente el mostraros sus obras más relevantes* -bajo mi punto de vista, o las más impactantes para mí (como se prefiera)- para que el simple embrujo de las artes del maestro Joan (permítame éste lujo del tuteo, sólo por ésta vez) embriague vuestras mentes y paralice vuestros sentidos, -como otrora ya hizo conmigo-, y, al despertar del ebrio sueño de curvas, asíntotas, colores, contrastes, tonalidades, trazos, collages… podáis exclamar: “¡Qué Maravilla!”.

Tapis de TarragonaTapis de la FundacióSomriure d’Una LlàgrimaPintura Damunt MasonitePinturaPinturaPersonatge Davant El SolPersonatgePersonatgePagés Català al Clar de LlunaOcell (Solar)Ocell (Lunar)L’Or de L’AtzurL’AlaL’AcomodadorHome i DonaGota D’Aigüa Damunt La Neu RosaFlama en L’EspaiEstel MatinalEstela de Doble CaraErmita de Sant Joan D’HortaEl Guant BlancDona Somniant EvasióDona, Ocells i EstelsDona i Ocell a Punta de D�aLa Dona i L’OcellDonaComposicióCel EntreobertAeroport del PratAmpolla de ViArbre En El VentAutoretratLa Car�cia d’un Ocell

* Imatges per cortesía de la Fundació Joan Miró de Barcelona: http://www.fjmiro.cat/