A continuación os ofrezco la poesía íntegra titulada “El Fí de Serrallonga”, un poema trágico basado en la extrema unción, previa ejecución, de Joan Sala i Serrallonga; un bandolero catalán del siglo XVI, de gran admiración popular. Homenajeado en éste caso por el célebre poeta, Joan Maragall.
El texto en sí está en catalán del Siglo XIX, aunque he adaptado algunas formas léxicas para que sea más fácil de leer con el léxico actual aunque, conservando el color, el tono, y las sílabas originales en todos los versos del texto.
Disfrutadlo.
- - Pare, absoleu-me: sóc cansat de viure.
- - T’escomet a bona hora el cansament.
La teva vida s’ha acabat i ets lliure,
D’anar-te’n al respòs eternalment,
Mes, abans d’adormir-te i reposar-te,
Cal que et recordis dels teus grans pecats:
Tots aquells que jo puga perdonar-te,
També de Déu seran-te perdonats.
- - El primer pecat meu és l’orgull, pare:
Jo sóc aquell que he tingut un rei al cos;
Mai he pogut sofrir que algú em manare:
Fer la llei a tot déu era el meu goig.
Per això he tingut tant odi al rei d’Espanya,
I li he fet la guerra jo tot sol.
Ell la terra ens ha omplert de gent estranya,
I manar-nos-ho tot és lo que vol.
Doncs, jo li he dit: <<No em plau!>> I, via fora!
He anat pel món com m’ha vingut a pler,
He fet lo que he volgut, lliure a tothora,
I no he obeït llei, ni rei, ni res,
I, tant se val!, és una bella cosa,
Fer tremolar tothom i estar segur!
Cap respecte en ma vida m’ha fet nosa,
Mai he baixat la testa per ningú…
- Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent…
- Sí, me’n penedeixo.
- Amén, amén…
—–
- La ira, pare.
Quan m’encenc no tinc fre ni aturador,
Me giro contra el món, Déu i sa Mare,
I tot voldria dur-ho a destrucció,
Pare, he estat cruel: moltes vegades,
M’he delitat veient rajar la sang;
He vist alçar-se a mi mans ajuntades,
I segar-se genolls caient al fang.
I jo me n’he rigut, perquè em plaïa,
I, podent perdonar, no he perdonat…
És una cosa dolça i fa alegria,
Veure un’nemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
Destruir sols per gust i per voler;
Sentir plorar a tothom i poder riure…
Ser com rei de dolor… És boll, a fer!
- - Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;
Això és un mal esperit que tens al cos:
Encara en parles amb la vista encesa
En for d’infern!…
- No, no!… ja ve el repòs…
- - Doncs, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent…
- Sí, me’n penedeixo.
- Amén, amén…
—–
- - També he tingut enveja i mala bava,
Per corrompre la glòria dels demés:
Allí on jo he conegut que no arribava.
No he volgut que cap altre hi arribés.
D’aquell que em feia ombra o bé respecte,
M’he gaudit fent-ne córrer males veus,
I, tot fingint-li acatament i afecte,
Li anava segant l’herba sota els peus.
De lo que no he entès n’he dit mentida,
Dels fets més grans que els meus, n’he dit rampells,
He volgut sols un pes, sols una mida:
La meva: els que en passaven, pobres d’ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que es confonga,
Tothom en un mesquí i humil estol,
I al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
Sent més que tot i governant tot sol.
- Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent…
- Sí, me’n penedeixo.
- Amén, amén…
—–
- - He estat avar: mai he tingut de sobra,
Sempre he anat per més al camí ral;
Per molt que posseís, em sentia pobre,
I amb la por d’anar a raure a l’hospital.
Ai! La cobdícia no em deixava viure,
Era roí pels altres i per mi;
Per un parell de bous, per una lliura,
Hauria fet deu hores de camí.
Veure els diners apilats em consolava,
Mes fruir no podia’n altrament,
Que pensant a quants altres els mancava,
Allò que era per mi un bon passament.
<<Això és ben meu -pensava-; això no falla;
Els altres, si misèria o fam vingués,
Que es pengin!>> I, llavors, ni una malla,
Hauria dat a un pobre que passés.
- Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent…
- Sí, me’n penedeixo.
- Amén, amén…
—–
- - La peresa, la gola i la luxúria,
Ben cert que foren mos pecats més xics;
Però algun cop m’ha plagut deixar la fúria,
Dels combats, lluny d’amics i d’enemics.
Me’n anava a fer cap a la masia,
Oblidada en el fons d’alguna vall,
I m’entaulava en bona companyia.
Menyspreant tota lluita i tot treball.
Llavors jo me’n reia de la guerra,
I dels meus que es batien, capsigranys!
I tant se me’n donava que la terra,
La manessin els propis o els estranys.
Ben menjat, ben begut, plavia’m jeure,
A bona ombra per fer la migdiada,
Cantant cançons d’amor que fan distreure,
O escoltant els ocells en la brancada.
Si llavors passava alguna mossa,
Revinguda de cos, jo la cridava,
Ella venia a mi, la deshonrava,
I encara se’n tenia per ditxosa.
- Era cosa bona…
- - Mes no ho és pas a l’hora de la mort.
- - Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:
Mai havia trobat millor conhort.
- Mes, ara que ja sé que compareixo
en presència de Déu omnipotent…
- Sí, me’n penedeixo.
- Amén, amén…
—–
- - I el tracte amb Na Joana no és injúria
Que clama també a Déu Nostre Senyor?
Acusa’t!
- Pare no: no fou luxúria
Sinó una veritable estimació.
És cert que jo en ses carns moltes vegades,
Hi he enterrat tant de força i de voler!
Mes eren llaç d’amor ses abraçades,
I coronat de seny son front serè.
La Joana m’ha estat reina i esclava,
Molts cops ella pensava per tots dos;
Quan jo estava adormit, ella vetllava;
Ella m’ha fet valent i poderós.
M’ha ajudat amb l’esguard, amb la paraula;
Si ha caigut, amb la força del seu braç;
Cada migdia m’ha llescat pa a la taula,
I cada vespre m’ha alegrat el jaç.
En paga, jo li he estat amat sol·lícit…
D’això també me n’haig de penedir?
- - Fou un amor desordenat i illícit!
- - Doncs… tant se val!… me’n penedeixo, sí!
- - Tens algun pecat més dins teu?
- No, pare.
- - De tots els que m’has dit i els que has comès
Contrit demanes perdó a Déu?
- Sí, pare.
- - I et sap reu de tot cor d’haver-lo ofès?
- - Sí.
- - Doncs en nombre Déu omnipotent,
Pare, Fill i Esperit Sant, t’absolc. Amén.